Escola Laietània

A la Família Laietània fem escola

Les coses no són com són sinó com som

Leave a comment

Les tendències educatives dels darrers anys han emfatitzat els aspectes cognitius de l’aprenentatge i s’ha establert la lògica i el raciocini com un dogma absolut del coneixement. Però realment podem percebre la realitat de forma completament objectiva? Som capaços els adults de prendre decisions únicament intel·lectuals?

El Doctor Aaron Temkin Beck, president del Beck Institute for Cognitive Therapy and Research i professor de Psiquiatria de la universitat de Pensilvania, és el creador de la teràpia Cognitiva Conductual. Aquesta teràpia considera que els problemes psicològics són degut a errors en els processos de pensament. Aquesta forma errònia de processar la informació està basada en creences desadaptatives que influencien la conducta i l’estat emocional de les persones. Les principals distorsions cognitives són;

1. Etiquetar: Utilitzar etiquetes per definir a les persones. Hem de tenir en compte que les etiquetes solen ser absolutes i inalterables, i poden afectar negativament al desenvolupament d’un infant perquè s’ho acaben creient. Per als nens les frases dels seus pares o dels seus mestres es converteixen amb sentències difícils d’obviar. Frases com… «ets un gandul» o «no se’t donen bé les matemàtiques» no fan cap bé a ningú perquè no donen opció al canvi. Com a adults, ens hem de remetre als fets i esbrinar la causa que provoca la conducta que ens desagrada.
etiquetas
2. Inferència arbitrària: Arribar precipitadament a una conclusió sense suficients dades o amb dades errònies. Aquesta errada la fem servir quan pressuposem el futur o pensem que sabem el que pensen els altres. Per exemple quan un alumne diu que segur que suspendrà un examen o pensa que els seus companys el criticaven perquè l’estaven mirant, està endevinant el futur o suposant que els demés estaven parlant negativament d’ell. Ambdues opcions no són correctes perquè mai ningú pot predir el futur amb tanta seguretat, ni pot saber el que pensen o diuen els demés a les seves esquenes.
inferencia
3. Abstracció selectiva: Valorar un esdeveniment o un individu només per part dels fets que el construeixen. Fixem l’atenció només en els aspectes negatius d’una situació i/o persona, obviant els aspectes positius. Per exemple quedar-nos amb un comentari negatiu quan la resta han estat positius. S’ha d’intentar aprendre a observar les coses amb perspectiva.

4. Generalització excessiva: Treure conclusions generals d’un sol cas aïllat. La utilització dels adverbis “sempre” o “mai”, o dels pronoms “tothom” o “ningú”, solen ser generalitzacions que no ens fan cap bé. Dir que mai entendre les matemàtiques o que ningú m’estima són expressions que ens fan mal i que normalment no són veritat. Per poder superar aquest tipus de distorsions s’ha de concretar… quan succeeix això, qui realment et fa sentir així?generalització

5. Catastrofisme: Especular el pitjor resultat possible independentment de la probabilitat que això passi o qualificar alguna situació com intolerable i insuportable quan no és el cas. «I si no em puc examinar perquè resulta que m’adormo i llavors perdo la oportunitat de recuperar-ho?» Aquest pensament seguit de… «segur que em passa perquè soc molt gafe», és ser catastròfic i ens genera ansietat. Si realment creus que hi ha certa probabilitat que passi alguna cosa poc agradable, és convenient tenir un pla B. Posar-se 2 despertadors, demanar-li algú que t’avisi i a males afrontar la situació i aprendre d’ella. Normalment la vida et dóna segones oportunitats.

6. Personalització: Atribuir-se fets a un mateix sense base suficient. Exigir-se massa i culpar-se de situacions de les quals no ets responsable. Això succeeix quan una mare creu que ha fallat si el seu fill ha suspès un examen. Realment és culpa seva? Tots som responsables de les nostres actuacions i decisions i apropiar-nos dels errors dels demés tampoc permet als demés créixer.

7. Atribució externa: Culpar als demés de tot el que a un li passa. No assumir la pròpia responsabilitat. Aquesta distorsió li passa, per exemple, aquells alumnes que culpen al professor per un suspens, argumentant que els hi té mania. Tothom ha d’aprendre a identificar les pròpies responsabilitats i assumir-les adequadament. atribució

8. Dramatitzar: Classificar el món en termes absoluts de tot o res, bo o dolent, blanc o negre, etc. Per exemple pensar que si un treball no queda perfecte serà un desastre de treball i no mereixerà ser corregit. S’ha d’intentar pensar en termes sospesats i evitar adjectius i expressions radicals.

9. Ús de l’hauria: Aplicar de forma rígida les regles sobre les nostres obligacions i les dels demés. S’ha de ser flexible perquè la vida és una capsa de sorpreses. Frases com haig de fer-ho tot bé o he de caure bé a tota la classe són pensaments impossibles d’aconseguir. S’ha d’aprendre a re formular aquests pensaments per desitjos com m’agradaria esforçar-me per fer les coses bé o desitjaria tenir un tracte cordial amb tota la classe.

Tots hem utilitzat aquestes distorsions cognitives en algun moment perquè representen una conducta adaptada a l’experiència familiar o social. El problema sorgeix quan aquestes formes de pensar provenen d’esquemes cognitius molt rígids que s’activen contínuament a través de pensaments automàtics. Si no ens adonem de la nostra rigidesa sentim frustració, ansietat, ira o tristesa… emocions necessàries que en no ser acceptades i autoregulades poden desencadenar en trastorns de l’estat d’ànim. Així, observem com la por, la ràbia o la pena són viscudes erròniament per els nens ja que els adults les neguem, les generalitzem, les dramatitzem, o les jutgem… provocant sense voler que l’infant busqui una explicació racional a aquella emoció, donant origen a un esquema de pensament rígid… a una distorsió cognitiva.
Acceptem les emocions pel que són… Estats adaptatius d’una circumstància determinada que NO defineix el que ÉS una persona. Un nen que plora no és un ploramiques (Etiquetar), no està condemnat a que els demés nens se li riguin (Inferència arbitrària), No ho fa sempre (Generalització), no és quelcom dolent (Dramatisme) i no s’ha de culpabilitzar a algú (Personalització o Atribució externa)… Un nen que plora està expressant una emoció.

Ingrid Reichardt

Lda. en ADE i Psicologia

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s