Escola Laietània

A la Família Laietània fem escola


Leave a comment

Els infants i les noves tecnologies

El desenvolupament cognitiu de l’infant va de la mà dels processos de maduració vestibulars, psicomotors i tàctils. Això significa que perquè l’aprenentatge de l’infant es doni amb naturalitat és de vital importància que durant les primeres etapes hi hagi estimulació de la pell, el tacte, l’aparell motor i l’equilibri. Per aquest motiu són essencials les experiències manipulatives i vivencials pels nens, tanmateix com el moviment i les relacions.  Les noves tecnologies no estimulen cap d’aquests procediments, essent vital saber quan, com i quant oferir-les a l’infant.

En aquest sentit el psiquiatra Serge Tisseron de la Universitat Oest Nanterre (Paris) va crear la regla 3-6-9-12, avalada per l’Associació de Pediatria Francesa,  per orientar a les famílies en l’ús de les noves tecnologies.

  • Entre 0 i 3 anys: Aquesta etapa és la més important pel desenvolupament cognitiu, i tal com dèiem anteriorment, és fonamental que l’infant interactuï amb el seu entorn utilitzant els 5 sentits per tal de que es puguin crear les xarxes neuronals necessàries per l’aprenentatge. Per això, es recomana evitar en la mesura del possible, l’exposició a pantalles (TV inclosa). El joc mogut, els jocs de faldilla, els contes, el joc simbòlic i totes les interaccions amb l’adult són les activitats que millor estimularan el cervell de l’infant en creixement. Si en moments puntuals es mira la televisió o es juga amb algun dispositiu mòbil, sempre hauria de ser amb la companyia de l’adult.
  • Entre 3 i 6 anys: En aquesta etapa el nen necessita crear tot amb els seus dits i continua necessitant una experiència moguda i relacional per el bon desenvolupament de les habilitats cognitives, emocionals i socials. A més, és l’etapa de la fantasia que permet assentar les bases per un pensament creatiu, crític i introspectiu més endavant. En aquest sentit, no és recomanable l’ús d’aparells electrònics (ipads, mòbils, viodeojocs, etc.) perquè tot el que proposen ho poden fer únicament a través del moviment d’un dit (un click). A partir d’aquest moment, els infants poden gaudir de la televisió en certs moments, com una experiència familiar i adaptada a la seva edat.

021

  • Entre els 6 i 9 anys: L’ús de dispositius electrònics és quelcom atractiu pels infants i pot tenir avantatges, sobretot si el contingut és de caire pedagògic (jocs per aprendre). És important, però, posar normes clares i fermes respecte l’accés i el temps. L’ideal seria temps curts de 30 o 45 minuts limitats al cap de setmana. Respecte els videojocs no és recomanable l’exposició a jocs no adequats per a la seva edat.
  • Entre 9 i 12 anys: La navegació per internet s’ha de fer sempre acompanyat d’un adult perquè es conscienciï als infants dels perills i limitacions d’internet. S’ha de remarcar que tot el que es publica a internet és de domini públic, que queda per sempre allà, i que no tot el que està a internet és veritat. No és gens recomanable l’ús de xarxes socials perquè els nens i nenes no tenen les habilitats suficients per comunicar-se sense el llenguatge no verbal, per resoldre conflictes, o per mesurar la seva impulsivitat sense tenir a l’interlocutor davant.
  • A partir dels 12 anys: Els infants poden disposar de mòbil amb connectivitat, i poden navegar per internet sense supervisió continua. Això no treu que és molt important establir controls, horaris i revisió del que fan. Tampoc és recomanable que disposin de connexió a l’habitació ja que això fomenta el consum excessiu i treu hores d’estudi i de son. S’ha de tenir en compte que majors hores d’ús de les noves tecnologies està relacionat amb majors índexs de fracàs escolar. Altres activitats, com l’esport, la lectura o l’expressió artística són altament recomanables pel desenvolupament emocional i social dels joves. Per a la bona dinàmica familiar també és molt important compartir moments sense tecnologia per parlar i expressar emocions i opinions. Les hores dels menjars poden ser les ideals.

Finalment, subratllar que la majoria de  jocs, apps, sèries, o TICs pensats per l’infant estan dissenyats per no exigir-los un nivell de concentració molt elevat ja que el moviment, els colors i l’argument els retrocedeix als estímuls primerencs (efecte sonall). Aquesta poca exigència neuronal de molts dels recursos TIC, provoca que els nens tendeixin a la dispersió i a la poca tolerància a la frustració quan s’enfronten a situacions més exigents. Aquest és un altre motiu pel qual és recomanable limitar l’experiència del món virtual. Els nens i joves, en definitiva, aprenen més i millor del món real.

Advertisements


Leave a comment

Junts és millor

L’esser humà té un cervell social i necessita de la interacció per a desenvolupar-se. El descobriment de les neurones mirall en 1996 per l’equip italià de Giacomo Rizzolatti  va suposar la justificació fisiològica de l’aprenentatge per imitació, base del procés d’ ensenyament. És doncs, una realitat que els nens necessiten d’altres per aprendre. A més, altres estudis amb adults han demostrat que cooperar activa el sistema de gratificació de la dopamina i que per tant, genera més altruisme i major capacitat d’aplaçar recompenses immediates per un bé comú; incrementant-ne els resultats beneficiosos.  Conseqüentment, és lògic afirmar que el treball cooperatiu és un dels mètodes d’aprenentatge més afins amb el procés evolutiu de l’infant.

El treball cooperatiu és aquell basat en la participació conjunta d’un grup treball per aconseguir un objectiu comú; l’aprenentatge significatiu de tots els membres del grup (Smith, 1996 citat per Barkley, Cross & Howell, 2007). Els grups cooperatius es caracteritzen per ser reduïts (entre 3 i 5 membres) i heterogenis pel que fa al rendiment acadèmic. La participació ha de ser equitativa i la responsabilitat mútua. Tal i com defineix Pujolàs (2008):

  • Els membres dels grups cooperatius tenen dos responsabilitats: Aprendre ells mateixos el que ensenya el mestre i contribuir en l’aprenentatge dels seus companys (també Balkhom, 1992 citat per Trujillo 2006).
  • L’alumnat està organitzat en equips de treball pel l’aprenentatge conjunt.
  • El professor utilitza l’aprenentatge amb dos finalitats: perquè l’alumne aprengui els continguts a través del treball en equip.
  • L’alumne deixa de dependre absolutament del professor, fomentant-se l’autonomia, el pensament crític

Per Johnson i Johnson (1994, 1999d), fundadors del centre d’aprenentatge cooperatiu i pioners en la investigació pedagògica, hi ha cinc elements bàsics per aconseguir un aprenentatge cooperatiu:

  • Interdependència positiva: l’èxit d’un estudiant depèn de l’èxit del company. No es pot aconseguir l’objectiu comú sense l’aportació de cada un dels membres del grup.
  • Responsabilitat individual i grupal: Cada membre del grup ha de tenir una responsabilitat única i coneguda pel professor i per la resta de membres. El grup ha der fer-se responsable de que tots aprenguin.
  • Participació equitativa: Tothom ha de poder treballar de la forma més equilibrada possible. Aquest factor s’incrementa amb la relació cara a cara.
  • Processament del grup: Els membres són efectius quan permanentment reflexionen sobre les seves accions i planifiquen com millorar el seu treball.
  • Cohesió del grup: Si el grup està unit i se sent cohesionat l’aprenentatge incrementarà. Aquest factor s’aconsegueix amb el treball de la competència emocional de tots els membres.

coopera

Així doncs  l’aprenentatge cooperatiu és una oportunitat perquè els alumnes assoleixin no només els continguts acadèmics sinó, més important encara, una sèrie de competències socials i emocionals bàsiques per a la vida adulta. Durant els darrers trenta anys nombrosos estudis han demostrat l’eficàcia de la implantació de l’aprenentatge cooperatiu. Ovejero (1990) fa una exhaustiva revisió dels diferents estudis existents i de les seves avantatges.

  1. Avantatges individuals

Els alumnes obtenen beneficis individuals de la interacció amb els seus iguals en grups cooperatius.

  • Respecte el desenvolupament cognitiu i el pensament crític: El treball cooperatiu augmenta la varietat i la riquesa d’experiències escolars i per tant, proporciona més oportunitats pel desenvolupament de les habilitats intel·lectuals. Entre elles cal destacar la competència en comprensió i expressió oral en incrementar el debat i la reflexió. El treball cooperatiu també afavoreix el conflicte cognitiu, el qual es positiu perquè fomenta la plasticitat i tolerància de processos i idees, essent el resultat final més ric i elaborat. Finalment, el context cooperatiu requereix que es posi en funcionament habilitats metacognitives (estratègies de reflexió, planificació de la tasca, pressa de decisions, argumentació, negociació, resolució de problemes, etc.
  • Respecte el desenvolupament emocional: Amb els mètodes cooperatius es redueixen el grau d’ansietat ja que es fomenta el desenvolupament d’un autoconpecte positiu i equilibrat. També s’incrementa l’autoestima en repartir-se equitativament les tasques. A més, un entorn no competitiu fa que els alumnes disposin de temps suficient per pensar i tinguin més oportunitats per assajar i rebre retroalimentació positiva dels seus companys de suport i del mestre. També es fomenta l’autonomia en dependre en menor mesura del professorat.
  • Respecte el desenvolupament social: L’augment de la qualitat i quantitat d’interaccions entre iguals suposa l’exercitació de les habilitats socials i comunicatives dels alumnes. S’aprèn a relacionar-se, practicar l’escolta activa, respectar el torn de paraula, tolerar i respectar la diversitat, etc.

Tots aquests factors milloren la motivació de l’alumnat per l’assoliment del procés d’ensenyament aprenentatge.

122-260x300

  1. Avantatges pel grup classe

La interacció entre iguals de forma continuada en contextos d’aprenentatge dona lloc a la creació de llaços efectius que milloren la integració dels alumnes en el grup classe. En situacions no competitives s’observa major cohesió social el que beneficia sobretot als alumnes que estan en els extrems de la normal per algun motiu. Es promou en els grups l’aparició de normes pro-acadèmiques que milloren l’interès i el compromís cap a la tasca escolar. Així doncs, s’emfatitza el sentiment de pertinença al grup, millorant la convivència i evitant situacions d’assetjament i conflicte.

Com a conclusió subratllar que el treball cooperatiu és el complement metodològic  ideal per una escola que treballa l’educació emocional i que pretén basar el seu projecte  en els principis de la neuroeducació, reportant múltiples beneficis personals i grupals en respectar l’estructura i funcionament particular del cervell humà.

 


Leave a comment

Les coses no són com són sinó com som

Les tendències educatives dels darrers anys han emfatitzat els aspectes cognitius de l’aprenentatge i s’ha establert la lògica i el raciocini com un dogma absolut del coneixement. Però realment podem percebre la realitat de forma completament objectiva? Som capaços els adults de prendre decisions únicament intel·lectuals?

El Doctor Aaron Temkin Beck, president del Beck Institute for Cognitive Therapy and Research i professor de Psiquiatria de la universitat de Pensilvania, és el creador de la teràpia Cognitiva Conductual. Aquesta teràpia considera que els problemes psicològics són degut a errors en els processos de pensament. Aquesta forma errònia de processar la informació està basada en creences desadaptatives que influencien la conducta i l’estat emocional de les persones. Les principals distorsions cognitives són;

1. Etiquetar: Utilitzar etiquetes per definir a les persones. Hem de tenir en compte que les etiquetes solen ser absolutes i inalterables, i poden afectar negativament al desenvolupament d’un infant perquè s’ho acaben creient. Per als nens les frases dels seus pares o dels seus mestres es converteixen amb sentències difícils d’obviar. Frases com… «ets un gandul» o «no se’t donen bé les matemàtiques» no fan cap bé a ningú perquè no donen opció al canvi. Com a adults, ens hem de remetre als fets i esbrinar la causa que provoca la conducta que ens desagrada.
etiquetas
2. Inferència arbitrària: Arribar precipitadament a una conclusió sense suficients dades o amb dades errònies. Aquesta errada la fem servir quan pressuposem el futur o pensem que sabem el que pensen els altres. Per exemple quan un alumne diu que segur que suspendrà un examen o pensa que els seus companys el criticaven perquè l’estaven mirant, està endevinant el futur o suposant que els demés estaven parlant negativament d’ell. Ambdues opcions no són correctes perquè mai ningú pot predir el futur amb tanta seguretat, ni pot saber el que pensen o diuen els demés a les seves esquenes.
inferencia
3. Abstracció selectiva: Valorar un esdeveniment o un individu només per part dels fets que el construeixen. Fixem l’atenció només en els aspectes negatius d’una situació i/o persona, obviant els aspectes positius. Per exemple quedar-nos amb un comentari negatiu quan la resta han estat positius. S’ha d’intentar aprendre a observar les coses amb perspectiva.

4. Generalització excessiva: Treure conclusions generals d’un sol cas aïllat. La utilització dels adverbis “sempre” o “mai”, o dels pronoms “tothom” o “ningú”, solen ser generalitzacions que no ens fan cap bé. Dir que mai entendre les matemàtiques o que ningú m’estima són expressions que ens fan mal i que normalment no són veritat. Per poder superar aquest tipus de distorsions s’ha de concretar… quan succeeix això, qui realment et fa sentir així?generalització

5. Catastrofisme: Especular el pitjor resultat possible independentment de la probabilitat que això passi o qualificar alguna situació com intolerable i insuportable quan no és el cas. «I si no em puc examinar perquè resulta que m’adormo i llavors perdo la oportunitat de recuperar-ho?» Aquest pensament seguit de… «segur que em passa perquè soc molt gafe», és ser catastròfic i ens genera ansietat. Si realment creus que hi ha certa probabilitat que passi alguna cosa poc agradable, és convenient tenir un pla B. Posar-se 2 despertadors, demanar-li algú que t’avisi i a males afrontar la situació i aprendre d’ella. Normalment la vida et dóna segones oportunitats.

6. Personalització: Atribuir-se fets a un mateix sense base suficient. Exigir-se massa i culpar-se de situacions de les quals no ets responsable. Això succeeix quan una mare creu que ha fallat si el seu fill ha suspès un examen. Realment és culpa seva? Tots som responsables de les nostres actuacions i decisions i apropiar-nos dels errors dels demés tampoc permet als demés créixer.

7. Atribució externa: Culpar als demés de tot el que a un li passa. No assumir la pròpia responsabilitat. Aquesta distorsió li passa, per exemple, aquells alumnes que culpen al professor per un suspens, argumentant que els hi té mania. Tothom ha d’aprendre a identificar les pròpies responsabilitats i assumir-les adequadament. atribució

8. Dramatitzar: Classificar el món en termes absoluts de tot o res, bo o dolent, blanc o negre, etc. Per exemple pensar que si un treball no queda perfecte serà un desastre de treball i no mereixerà ser corregit. S’ha d’intentar pensar en termes sospesats i evitar adjectius i expressions radicals.

9. Ús de l’hauria: Aplicar de forma rígida les regles sobre les nostres obligacions i les dels demés. S’ha de ser flexible perquè la vida és una capsa de sorpreses. Frases com haig de fer-ho tot bé o he de caure bé a tota la classe són pensaments impossibles d’aconseguir. S’ha d’aprendre a re formular aquests pensaments per desitjos com m’agradaria esforçar-me per fer les coses bé o desitjaria tenir un tracte cordial amb tota la classe.

Tots hem utilitzat aquestes distorsions cognitives en algun moment perquè representen una conducta adaptada a l’experiència familiar o social. El problema sorgeix quan aquestes formes de pensar provenen d’esquemes cognitius molt rígids que s’activen contínuament a través de pensaments automàtics. Si no ens adonem de la nostra rigidesa sentim frustració, ansietat, ira o tristesa… emocions necessàries que en no ser acceptades i autoregulades poden desencadenar en trastorns de l’estat d’ànim. Així, observem com la por, la ràbia o la pena són viscudes erròniament per els nens ja que els adults les neguem, les generalitzem, les dramatitzem, o les jutgem… provocant sense voler que l’infant busqui una explicació racional a aquella emoció, donant origen a un esquema de pensament rígid… a una distorsió cognitiva.
Acceptem les emocions pel que són… Estats adaptatius d’una circumstància determinada que NO defineix el que ÉS una persona. Un nen que plora no és un ploramiques (Etiquetar), no està condemnat a que els demés nens se li riguin (Inferència arbitrària), No ho fa sempre (Generalització), no és quelcom dolent (Dramatisme) i no s’ha de culpabilitzar a algú (Personalització o Atribució externa)… Un nen que plora està expressant una emoció.

Ingrid Reichardt

Lda. en ADE i Psicologia


Leave a comment

L’experiència del teatre

És molt important i bàsica per l’alumne la formació acadèmica però, ho és més la formació personal i els vincles afectius amb els seus pares i familiars. Per tant, des d’aquest escrit, es vol recomanar (tant per fomentar una activitat acadèmica -com és anar al teatre- com per fomentar les relacions familiars) anar a veure una representació teatral. No importa tant si l’obra representada és més o menys acadèmica, l’ important també és aprendre a comportar-se quan anem a veure una representació artística i, sobretot, passar una estona agradable amb el vostre fill/-a.

Per això us facilitem uns enllaços on podreu trobar totes les representacions teatrals programades fins l’actualitat perquè sigueu vosaltres, juntament amb els vostres fills, els que escolliu l’obra que més us atregui.

Teatre Zorrilla de Badalona: www.teatrezorrilla.cat/programacio/

Teatres de Barcelona: www.teatrebarcelona.com

Rosa Esteller Carceller

Lda. Filología Hispànica